
Hace unos 7.300 años tuvo lugar bajo el agua, frente a la costa suroeste de Japón, la major erupció volcànica de l’època geològica actual. L’explosió va produir més de tres vegades més material piroclàstic que la major erupció moderna més coneguda, la del Monte Tambora, que va explotar a Indonèsia el 1815 i va provocar canvis climàtics tan dràstics que van desembocar en l’“Any Sense Estiu” el 1816.
L’erupció Kikai-Akahoya surgeix de una caldera submergida en una regió marítima al sud de l’illa japonesa de Kyushu, al sudoest de Japó, i es troba en el front volcànic on la placa del Mar de Filipines subdueix a la placa Euroasiàtica. La caldera ha produït almenys tres erupcions a gran escala, de 140.000, 95.0000 i 7.300 d’antiguitat.
A més de lava, els volcans expulsen grans quantitats de pedra pòmex, cendres i gasos en un flux ràpid conegut com a flux piroclàstic, i els seus sediments són una valuosa font de dades sobre erupcions passades.
Aquesta erupció va expulsar una gran quantitat de productes volcànics (cendra, pedra pòmex, etc.) que es van assentar en una àrea de més de 4.500 quilòmetres quadrats al voltant del lloc de l’erupció.
Una erupció amb repercussions a escala planetària
Amb un volum estimat entre 133 i 183 quilòmetres cúbics, les devastadores conseqüències de l’erupció per als éssers humans que vivien a les illes properes van ser documentades per geòlegs i arqueòlegs, i l’anàlisi dels dipòsits de cendra volcànica va indicar que l’explosió va ser una de les majors erupcions de l’època geològica actual, l’Holocè, que va començar fa 11.700 anys.
No obstant això, els orígens i la mida de l’explosió eren incerts a causa de la dificultat d’accés a la caldera submarina, al cràter que es va formar després de l’erupció del volcà i als dipòsits volcànics en el fons marí.
Un estudi detallat dels dipòsits volcànics submergits al voltant de la caldera Kikai a Japó ha aportat llum sobre els mecanismes de deposició, així com sobre la magnitud de l’esdeveniment. Un equip d’investigadors de la Universitat de Kobe a Japó va estudiar l’erupció i va concloure que va ser molto més gran del que es pensava anteriorment.
Els resultats formen part d’un article publicat al Journal of Volcanology and Geothermal Research dirigit per Nobukazu Seama, qui va combinar els seus descobriments amb estimacions prèvies de roques volcàniques dipositades en el fons marí i va concloure que la quantitat total de material bombejat des del volcà és equivalent a més de 300 quilòmetres cúbics d’àrea.
No obstant això, aquesta erupció encara està molt per sota de l’erupció del supervolcà Toba a Indonèsia fa uns 74.000 anys, que va alliberar més de 2.500 quilòmetres cúbics de magma.

Per avaluar Kikai-Akahoya, Seama i els seus col·legues van dur a terme un estudi ssmic per mapar la regió submergida al voltant de la caldera, a uns 200 metres sota la superfície. Les dades els van permetre d’aislar la capa volcànica de l’estudi ssmic i calcular el volum total de material que va produir el volcà.
Els investigadors van recollir dipòsits d’aigües profundes utilitzant un robot de perforació controlat remotament i van compilar mostres de les roques per identificar el flux corresponent a aquesta erupció, identificant una capa que contenia vidre volcànic distint.
La caldera Kikai-Akahoya encara té una gran cambra de magma sota. Si explota podria produir una altra erupció, encara que és imprevisible saber la seva mida, ja que es desconeix la mida exacta d’aquesta cambra de magma.
Una millor comprensió dels riscos
Combinar informació històrica d’erupcions passades com Kikai-Akahoya amb estudis d’erupcions submarines més recents, com l’erupció de Hunga Tonga de 2022, podria ajudar-nos a produir millors models per predir erupcions futures.