El Tribunal Suprem ha desinflat aquest dimarts les expectatives dels treballadors interins de l’Administració Pública, que van interpretar una recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea (TJUE) com un primer pas per ser convertits de forma massiva en treballadors fixos. Segons s’ha conegut aquest dimarts, la sala de lo Social d’aquest tribunal ha afirmat en una sentència que la conversió judicial “automàtica” dels treballadors interins en indefinits no és una mesura que pugui derivar-se “en cap cas” del fallo del TJUE, de 22 de febrer, i resulta “incompatible” amb el sistema espanyol d’Administració Pública, basat en els principis d’igualtat, mèrit i capacitat.
Com ha avançat Expansió, la sentència parteix d’un recurso de casació per a la unificació de doctrina formulat per la Junta de Castella i Lleó en relació a la possibilitat per part d’un treballador interí (una auxiliar d’infermeria) d’optar a concursos de trasllat de plaça. Tot i que el fons de l’assumpte és un altre, el Suprem aprofita per fixar postura respecte a la posició del tribunal europeu i assenyala que “tampoc es deriva” del fallo europeu “una radical igualtat entre el règim jurídic dels treballadors fixos i dels temporals”, ja que la directiva europea 1999/70/CE permet, en la seva clàusula quarta, un tracte diferent entre temporals i fixos per raons objectives.
Per al Suprem, treballadors interins i fixos són diferents perquè només els últims han accedit al seu lloc després d’aprovar un procés d’oposicions en funció dels seus mèrits i capacitats, d’aquí que no se’ls pugui equiparar de forma automàtica ni oferir-los els mateixos drets. El seu pronunciament s’ha produït arran de la condena que va fer el tribunal europeu de la legislació espanyola, en assenyalar que no dissuada adequadament les Administracions Públiques de l’abús de la contractació temporal, amb la qual cosa plantejava com a solució fer fixos els treballadors afectats.
El Suprem, en aquest fallo, deixa clar que no pot interpretar-se que aquesta sentència impliqui una conversió judicial automàtica dels treballadors indefinits no fixos en treballadors fixos perquè això seria “incompatible amb el sistema espanyol d’autoorganització de la seva pròpia administració pública -que es basa en els principis d’igualtat, capacitat i mèrit en l’accés a la Funció Pública- i que s’aplica tant als funcionaris públics com als contractats laboralment”.
Després de conèixer la sentència, fonts del sindicat majoritari dels empleats públics, CSIF, han assenyalat que atès que el Suprem “ja avança que no té intenció de canviar la seva doctrina i no equipararà al personal fix i als indefinits no fixos”, ells demanaran a les Administracions que “donin comptes” sobre una temporalitat que gairebé quadruplica l’objectiu del 8% que s’havien marcat per al 2024 en els seus compromisos amb la UE.
“Veiem amb preocupació les dades de l’Enquesta de Població Activa: la temporalitat supera el 30%. Els processos d’estabilització estan en marxa i han d’estar acabats el 31 de desembre de 2024, quan la taxa de temporalitat no hauria de superar el 8% per donar compliment als requeriments de la UE. Vetllarem per la seguretat jurídica i perquè acabin de manera satisfactòria els processos d’estabilització iniciats a partir de 2021. Reclamarem que s’endureixin les mesures contra les administracions que no compleixin i denunciarem aquelles que abusin de la precarietat en l’ocupació”, han reivindicat.
El cas de Castella i Lleó
Com explica Europa Press, la sentència de l’Alt Tribunal estima el recurso de casació presentat per la Junta de Castella i Lleó contra un fallo previ del Tribunal Superior de Justícia d’aquella comunitat que declarava el dret d’una treballadora indefinida no fixa, auxiliar d’infermeria en una residència, a ser admitida en un concurs de trasllats tot i no tenir la condició de fixa.
Aquest fallo del TSJ de Castella i Lleó va ser recorregut per la Junta davant el Suprem, argumentant la contradicció que existia entre la sentència recorreguda i una altra dictada pel Tribunal Superior de Justícia d’Extremadura el 2019, en la qual es denegava el dret d’una treballadora indefinida no fixa a participar en un concurs de trasllats.
L’Alt Tribunal aprecia contradicció entre ambdues sentències, ja que es tracta en ambdós casos de treballadores amb contractes laborals, indefinits no fixos, que presten serveis en un organisme públic, i que sol·liciten participar en un concurs de trasllats. Mentre que la sentència recorreguda estimava el recurs de la treballadora i la possibilitat que participés en el concurs, la sentència de contrast, la d’Extremadura, li la denegava. En ambdós casos regeixen sendes convenis col·lectius que limiten la participació en aquest tipus de concursos al personal laboral fix.
Per al Suprem, l’adscripció del personal temporal a un lloc de treball concret, “connectat inevitablement” amb una causa de temporalitat, cosa també aplicable als indefinits no fixos, “constitueix element objectiu suficient” que impedeix l’equiparació entre treballadors fixos i treballadors temporals en els supòsits de trasllat.
En la seva opinió, respecte de l’exigència legal d’equiparació entre personal fix i indefinit no fix, el Tribunal Suprem subratlla que la diferència més trascendent entre ambdós per a l’accés a una plaça fixa consisteix en que aquest tipus de personal està prestant serveis en l’àmbit públic sense haver ingressat a través d’un procediment en el qual s’hagin garantit els principis d’igualtat capacitat i mèrit, tal com exigeix la Constitució espanyola.
No són iguals perquè no han passat oposicions
Per al Suprem, aquesta diferència es pot considerar “com una circumstància objectiva i raonable que recolzi lícitament l’exclusió del personal indefinit no fix del concurs de trasllats previst en el conveni col·lectiu i excloui qualsevol indici de discriminació en contra d’aquest tipus de treballadors”.
En aquest sentit, recorda que el Tribunal Constitucional ha defensat “reiteradament” que el dret a la igualtat davant la llei reconegut a l’article 14 de la Constitució “no implica en tots els casos un tractament legal igual amb abstracció de qualsevol element diferenciador de rellevància jurídica”, de manera que “no tota desigualtat de tracte normatiu respecte a la regulació d’una determinada matèria suposa una infracció del mandat contingut en el citat precepte constitucional, sinó tan sols les que introdueixin una diferència entre situacions que es puguin considerar iguals”.
Així, el Suprem subratlla que el que prohibeix el principi d’igualtat “són les desigualtats que resultin artificioses o injustificades per no venir fonamentades en criteris objectius i raonables”.
“També és necessari, perquè sigui constitucionalment lícita la diferència de tracte, que les conseqüències jurídiques que es derivin d’aquesta distinció siguin proporcionades a la finalitat perseguida, de manera que s’evitin resultats excessivament gravosos o desmesurats. En resum, el principi d’igualtat, no només exigeix que la diferència de tracte resulti objectivament justificada, sinó també que superi un \”judici de proporcionalitat\” en seu constitucional sobre la relació existent entre la mesura adoptada, el resultat produït i la finalitat pretendida”, argumenta.
-
-
-
-
-
-
-