Els sorprenents moviments de Feijóo al PP: pacte CGPJ i crisi migratòria

La crisi migratòria derivada de Canàries – primer amb el repartiment dels menors migrants acordat per a aquest any i, després, amb la reforma legal que el Govern volia impulsar – va provocar bastantes tensions internes dins del PP. Moltes no van transcendir.

Alberto Núñez Feijóo va parlar un a un amb tots els presidents autonòmics per transmetre un missatge que no tots compartien: el partit anava a actuar com un bloc. “La política migratòria és una política d’Estat. I el PP també ho és. En altres assumptes cada comunitat ho gestiona com considera sense interferències, però en aquest anirem tots alhora” va ser l’avís que va transmetre, segons expliquen diferents barons, a tots.

La situació era molt diferent en cada territori. Algunes autonomies tenen els seus recursos propis al límit del col·lapse, altres no tenen capacitat o els manquen infraestructures. Els presidents més crítics van deixar clar que la reforma de la Llei d’Estrangeria, tal com estava plantejada per deixar en mans del Govern els futurs repartiments sense parlar amb les comunitats, no es podia recolzar. La derivació dels menors migrants que s’havia d’aprovar a la Conferència Sectorial de Tenerife i a la qual Vox es negava (després va decidir trencar els governs) també va generar malestar en alguns dirigents com el president de la Comunitat Valenciana, Carlos Mazón.

Els equilibris van haver de ser permanents, però la contundència sobre quina seria la postura del partit, també.

A aquesta gestió -res fàcil i que va provocar dolors de cap a Gènova- es sumava no feia tants dies l’acord per renovar el Consell General del Poder Judicial amb el Govern. El pacte que va necessitar cinc anys per tancar-se i que havia constituït, fora de tota dubte, la major pedra a la sabata de l’oposició del dirigent gallec.

“Han estat els dos cops d’autoritat que ha donat Feijóo internament i que han posat les coses al seu lloc”, resumeix un president autonòmic. No és l’únic. En l’entorn d’Isabel Díaz Ayuso, principal referent de l’ala dura i símbol dels dirigents que pensen que no cal arribar a cap acord amb el Govern de Pedro Sánchez, coincideixen amb aquest diagnòstic. A la Puerta del Sol -que durant molt de temps van veure amb mals ulls l’acord judicial- van considerar Les converses entre Feijóo i els barons en aquells dies també van ser constants a la recerca d’un tancament de files que també es va produir.

Els avenços per tancar el CGPJ (amb una plantejament gairebé idèntic que fa dos anys: el repartiment de 10 vocals per a cada partit i el reforçament de la independència de la justícia, amb el dubte de si realment hi haurà una reforma en el sistema d’elecció dels integrants del Consell) es van anar produint en la discreció més absoluta. La informació no circulava ni en la pròpia direcció nacional amb l’excepció de persones del gabinet de Feijóo, Esteban González Pons i Cuca Gamarra.

La cúpula es va blindar per complet per evitar contaminacions, conscients dels dubtes que generava en el propi partit. També pels artífexs de l’acord. Però la convicció que calia resoldre l’assumpte si hi havia “un bon acord” (el PP va considerar després que hi va haver) i evitar “situacions pitjors a futur” com també creien a Sol i altres governs autonòmics, van inclinar la balança.

Les pressions en 2022, pocs mesos després d’accedir a la presidència del partit, ja havien estat molt fortes. El Govern va acordar, enmig de les converses, la reforma del Codi Penal per eliminar el delicte de sedició i canviar el de malversació en un vestit fet a mida -aquesta va ser la intenció- dels seus socis independentistes. Però, en realitat, després tot va anar a pitjor. La llei d’amnistia, el xoc frontal de l’Executiu -i el propi president- amb el poder judicial parlant obertament de l’existència de ‘lawfare’ i l’enfrontament entre el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem, a més de la greu crisi que travessa la Fiscalia General.

Si el PP va justificar durant temps que els passos que havia donat el Govern impedeixen renovar el CGPJ, tot semblava indicar que ja no tenia solució. En els últims mesos els populars es van manifestar contra el Govern i la llei d’amnistia gairebé una desena de vegades als carrers i les relacions havien saltat pels aires. Tot es va reconduir in extremis, amb la carrera judicial insistint que aquest acord havia de produir-se i la pròpia convicció de Feijóo -reconeixen en el seu entorn més proper- que calia buscar un acord “bo” assumint tots els riscos.

Passades unes setmanes i quan es compleix el primer aniversari del 23J -les generals que Feijóo va guanyar però no va rematar- diferents dirigents del partit coincideixen que han estat aquestes dues decisions les que l’han portat a donar per superat el xoc d’aquelles generals.

En el partit hi ha una sensació compartida que el líder del PP està ara “confiat” i “creixent” en aquest moment, amb la seguretat que “tardi el que tardi, arribarà”.