Introducció
Els processos constituyents busquen establir un nou sistema polític-constitucional o adaptar el sistema democràtic existent a les noves necessitats de la societat a través de la substitució de la Constitució vigent. Així es va plantejar a Xile fa quatre anys a la ciutat de Santiago. Amb la convocatòria del procés constituent que ara acaba, es buscava substituir una Constitució original de 1980, però que havia sofert més de 70 reformes durant aquests més de 40 anys i que havia servit de marc jurídic dels més de 30 anys de democràcia xilena. Es pretenia així una solució, més simbòlica que estructural, per a les causes que havien generat una mobilització social sense precedents, ignorant que els processos constituyents tenen sentit quan busquen donar resposta a problemes de naturalesa constitucional.
Problemes dels processos constituyents
El resultat confirma que els problemes duna societat, per profunds que siguin, no són necessàriament constitucionals, i que aquesta utilització simbòlica, lluny de resoldre els problemes, els prolonga en el temps al paralitzar durant un període llarg les possibles vies no constitucionals de resposta.
Falta de consens en algunes societats
Això se suma a la dificultat del consens en societats més heterogènies, fragmentades i polaritzades. Un procés constituent requereix dun consens mantingut en el temps, com va assenyalar en els seus dos dictàmens sobre el procés xilè, on aquest consens va brillar per la seva absència en ambdós casos. La elaboració duna Constitució no pot ser lintent dun bloc destablir unes regles del joc que els donin avantatge o que recullin la seva visió del país, excloent la resta. De ser així, els enfrontaments partidistes es traslladen, amb més o menys raó, però amb la mateixa intensitat, al camp de joc de la Constitució, especialment en casos de plebiscit, que es resolen en el pla de laprovació o rebuig, no tant del text constitucional, sinó daquells que el suporten.
Equilibri entre participació i representativitat
Per aconseguir-ho cal buscar lequilibri entre òrgans constituients, institucions ordinàries, experts i lobertura a aportacions externes. Un equilibri entre participació i representativitat que en ocasions pot no coincidir. És necessari entendre la naturalesa híbrida daquests processos, on participació i deliberació juguen papers complementaris i shan dutilitzar de manera estratègica en funció de lobjectiu buscat, assumint la necessitat dambdós i els riscos de confondre-les entre si. A més, és imprescindible assumir una veritat clara: que, tot i que és evident la correlació positiva entre la inclusió en el procés i uns resultats amb major legitimitat, també ho és la seva relació inversament proporcional amb la viabilitat de dur aquest tipus de processos a bon port.
Conclusió
En resum, resulta clara la importància devitar entorns de conflicte, fugint de la temptació de plantejar la reforma constitucional com una solució màgica a problemes coyunturals, distanciant les diferents fases del procés perquè no sigui fruit duna situació excepcional i propiciant un equilibri entre la societat i les institucions. El que no és tan evident és que això sigui possible en els nostres dies.
-
-
-
-
-
-
-